Per por a perdre la parella, em vaig perdre jo.

lorraine-steriopol-521118-unsplash

“No sé què faria sense tu”, “Et necessito”, “Ets la meva vida”, “No puc viure sense tu”, “sense tu no sóc res”…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens “donem” quasi literalment, fa que ens “bolquem” únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem “sempre allà” i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per “després de”, és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

“Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres”.

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

“Rebem el que projectem”

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

“No busquem fora el que només podem trobar dins”

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

“Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo”

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

Anuncis

Que la por i els nervis NO ET SUSPENGUIN l’examen!

alice-moore-192521-unsplashLa selectivitat o les PAU, oposicions, exàmens d’universitat, el MIR, presentacions, l’examen de conduir…

Aquestes i d’altres proves són un cau de pors, nervis i ansietat per a grans i joves. Què podem fer? Aquí comparteix-ho algunes claus perquè ho portis millor!

 

TU NO ETS L’EXAMEN.

Sembla evident, però ens n’oblidem. Els exàmens són proves que avaluen certes aptituds o fortaleses, però no les avaluen totes, ni si acosten! Existeixen 8 tipus d’intel·ligències i estic segura que el teu examen no avalua els 8 tipus, saps tu en quin tipus d’intel·ligència destaques?

Per desgràcia, la majoria de proves avaluen la capacitat de memorització per damunt de tot… Això significa que si tens molt bona memòria, estàs d’enhorabona, i si no t’has d’esforçar una mica més… Seguim en l’etern “memoritzar per vomitar, oblidar i tornem a començar”. Ningú és un 3, ni un 4, ni un 6, ni un 10, perquè ho digui un examen. Som molt més que les capacitats que aquest avalua, però no només això, sinó que no hem d’oblidar que entren moltes més coses en joc davant d’un examen: acompanyament familiar positiu o negatiu, gestió de les emocions com els nervis i la tensió, fortaleses, virtuts i capacitats de la persona, fins i tot l’autoestima i juga un paper molt important!

Potser heu sentit la metàfora de què alguns som peixos, altres ocells, altres talps, altres guepards…i a tots se’ns avalua per la nostra capacitat d’escalar arbres. És realment injust deixar que nois i noies boníssims nedant, volant o excavant es considerin inútils per no saber enfilar-se a un arbre.

Així que no t’identifiquis amb l’examen, és quelcom extern a tu i no ho utilitzis mai com a eina per desvalorar-te.

 

LES PRESSIONS SOCIALS D’AMICS I FAMILIARS.

Totes les pors, preocupacions i nervis que puguem posar en aquest bloc, tenen l’etiqueta de “no depèn de mi”. Tant de bo tots tinguessin un voltant expert en acompanyar-nos davant dels nervis i la por d’una prova, però en la majoria de casos no és així.

Recorda, per a qui fas l’examen? Segurament el fas per tu. Què farà feliç als de casa?, perfecte! Però l’examen és per tu, no deus res a ningú, tant de bo poguessis decidir que aproves i ja està. Què el meu germà gran es va treure l’examen de conduir a la primera? Enhorabona per ell, que la meva amiga es va treure les oposicions amb una nota altíssima? Perfecte per ella! Que el meu cosí ja té les PAU amb la nota que necessitava? Ens n’alegrem!

No podem caure en comparacions, no sóc els altres, sóc jo, i no he decidit suspendre ni tenir més o menys facilitats en l’examen que haig d’afrontar. Així que el millor que podem fer és ACCEPTAR com són els altres, el que em diuen i el que fan (si ho fan millor o pitjor) esborrar-ho de la nostra ment si és negatiu i seguir amb el que SI DEPÈN DE MI.

Aquí sí que en puc treure un benefici. Depèn de mi organitzar-me millor? Som-hi! Depèn de mi dedicar-hi més hores? A què estic esperant? Depèn de mi trobar un millor espai d’estudi? El busco! Depèn de mi practicar eines de relaxació? M’hi poso!

Intentar canviar el que no depèn de mi (com que plogui el dia de l’examen) és un desgast d’energia inútil, concentrat en tu i només en tu.

 

NOMÉS ÉS UN EXAMEN.

Si, sembla molt fàcil de dir, i fins i tot pot semblar una mica insultat, però sí, només és un examen. Segurament un examen molt important, amb el que podràs aconseguir més coses en superar-lo (al final els exàmens són eines, recorda que no tenen un valor en si).

Que és el pitjor que pot passar si suspens? Segurament fins ara has viscut, hi has tirat endavant sense tenir aquest examen aprovat, segurament trobaràs un altre camí, una altra oportunitat o una altra via per aconseguir allò que busques, segurament aprendràs molt sobre tu mateix/a en el camí, tant si l’examen acaba en resultat positiu com negatiu, segurament no és de vida o mort!

Amb això no vull dir que no sigui important aprovar l’examen, amb això vull dir que no li donem més importància de la que té, convertint-ho en la clau de la meva felicitat i provocant unes tensions, ansietats i pors desmesurades. Tu ets molt més important que aquest aprovat.

 

I PER ÚLTIM: EL MÉS IMPORTANT ÉS LA CONFIANÇA EN UN MATEIX.

I no només m’estic referint a la confiança en passar la prova, sinó a la confiança en un mateix com a persona. La confiança en què sabré resoldre les adversitats que se’m presentin, la confiança que passi el que passi me’n sortiré i trobaré el camí i la sortia.

Pots dipositar la confiança en tu mateix i en resoldre totes les coses que et vagin passant a la vida en lloc de dipositar la confiança en què tot t’anirà bé només si aproves un examen?

La meva felicitat no pot dependre d’un aprovat, sóc molt més que això! Quan un té confiança en ell mateix, es converteix en posseïdor de la clau per tot el que li porti la vida.  Tant de bo sigui això el que aprenguin els nostres nens/es!

El més curiós, és que quan un interioritza tot això, deix de veure la prova o l’examen com una bola d’estrès i mal estar enorme i comença veureu tal com és: Una prova.

I en valorar-ho com el que és ens alliberem dels nervis, les pors i les tensions. Al final no és res més que dipositar els meus coneixements en un paper o una prova pràctica. D’aquesta manera les probabilitats d’aprovar es disparen.

No necessites sort, sinó confiança en tu mateix/a.

 

Gemma Pallàs.

 

 

Com portes les critiques?

gemmapallàs

T’agradaria saber com encaixar les critiques perquè no t’afectin de forma negativa? Reconeixes que acostumes a ser tu qui critica i t’agradaria saber què significa?

Les crítiques són la valoració que fem sobre els altres o que els altres fan sobre nosaltres. Això no té per què ser ni bo ni dolent, les crítiques són simplement informació i el que farà que aquesta informació acabi donant un efecte positiu o negatiu som nosaltres mateixos (tant en el cas del qui la rep, com en el cas del qui la fa).

QUAN SÓC JO EL QUE CRÍTICA

Com hem dit, la critica és informació. I quina informació dóna quan sóc jo el que la faig? Segur que heu llegit en altres posts, que tot el que veiem, la nostra interpretació sobre el món està completament associada a les nostres creences, educació, pors i experiències personals (és com si duguéssim unes ulleres que no ens deixen veure la realitat). És per això que jo “interpreto”  el que m’arriba del món, de forma subjectiva i per tant (també quan critico) no veig les coses tal com són, sinó segons les meves ulleres.

Què diuen de mi les meves crítiques? No hi ha una resposta única, però totes diuen més de nosaltres que de la persona a la qual critiquem.

  • Falta d’acceptació. És possible que la teva forma de fer les coses sigui molt diferent, que els teus valors no siguin els de la persona que critiques, però està clar que la vida no és una repetició de clons d’un mateix, és necessari acceptar que hi ha persones que pensen i viuen diferent… Aquells que només empatitzen i accepten al que és com ells… Poc empatitzen i poc accepten… A cops critiquem perquè “creiem” que tenim la raó i que la nostra forma de veure i entendre les coses és la correcta, i per tant, els altres s’equivoquen. És arrogant i poc realista per part nostre.

 

  • Enveja. És probable que potser no n’ets ni conscient, però que el teu inconscient senti ràbia i jutgi amb duresa quan allò que veu és el que realment voldria per ell. Moltes vegades el més infeliç a la feina és el que més critica al valent que decideix intentar treballar del que li agrada… o persones atrapades en relacions buides, que critiquen al que s’ha atrevit a separar-se… D’exemples n’hi ha mils i són fàcils de veure des de fora, saps veure-ho quan ets tu el que critiques per enveja?

 

  • Inseguretat o covardia.  Pot està completament relacionada amb l’enveja, ja que moltes vegades sentim enveja allò que nosaltres no tenim valor de fer. Per exemple, persones que no s’atreveixen a fer res fora de “el que està bé i correcte i aprovat per la societat”, i estripen verbalment a aquells que no segueixen la norma establerta? Quanta gent critica des de la por i la seguretat de la seva zona de confort, aquells que busquen una vida diferent, una millor relació, una vida més atrevida, més autonomia, més llibertat…etc?. T’atreviries tu a fer això que tant critiques?

És per tot això que quan fem una crítica, parlem més de nosaltres mateixos, que de la persona a la qual estem criticant. Però, i què passa si ets tu e que rep les crítiques?

 

QUAN SÓC JO EL QUE REP LA CRÍTICA

Si encara no has aconseguit prendre’t les crítiques de forma positiva. (sempre m’estic referint a crítiques que no es fan des de la intenció de fer mal a l’altra persona).  

  • Falta d’autoconeixement. Quantes vegades ens fa una crítica algú que ens coneix i que el més probable és que no ens vulgui cap mal, i nosaltres obrim els ulls com plats i no podem ni creure el que estem sentint? Està clar, que l’altra persona es pot equivocar o que pot estar distorsionant la realitat. Però sempre s’equivoca? Si som humils, segurament descobrirem que ignorem coses nostres, del nostre comportament, de la nostra forma de ser, que en canvi l’altre té molt present. Abans de posar el crit al cel, ens m’he observat el suficient?

 

  • Orgull. Quantes vegades sents una crítica i et tires al coll de l’altre?  Molts cops no donem temps ni espai a la reflexió, no intentem ni veure si hi ha part de raó o no, perquè ens neguem literalment a sentir-ho. En quantes situacions no som capaços ni de deixar que l’altre acabi la seva explicació? Ens és tan dolorós el fet que pugui tenir raó, que no podem ni deixar que s’expliqui. No som perfectes, ens equivoquem i tots tenim coses criticables, però si sóc capaç, d’apartar l’orgull és gràcies a aquestes crítiques que podem créixer com a persones.

 

  • No facis mala sang de les crítiques. Recorda què hem dit de la persona que critica. Abans de sentir-te dolgut i endur-t’ho al terreny personal, intenta veure que diu la crítica de la persona que la fa. Això t’ajudarà a empatitzar amb ella, a comprendre’l, potser tu has viscut alguna cosa semblant? Recorda que el que et critica sempre està parlant d’ell i no necessàriament de tu.

 

  • Treu-li suc a la crítica! Les crítiques són bombes carregades d’aprenentatge. Que em molesta molt el que m’estan dient? Per què? Què no accepto de mi? Què no accepto de l’altre? En què es veu afectat el meu ego? Què m’aniria bé treballar de mi? Que he descobert amb aquesta crítica que jo no sabia de mi?

 

Si ets d’aquelles persones que ja ha començat a fer un treball personal i que no s’enfonsen quan senten una crítica, sinó que saben escoltar-la, l’analitzen i n’aprenen, enhorabona! Des d’aquest punt pots veure si hi ha alguna part de raó en la crítica, si pots aprendre alguna cosa sobre tu, si necessites treballar l’ego, si en definitiva pots millorar o fer algun canvi que sigui positiu per a tu.

És quan posem el poder en mans dels altres quan vivim a la deriva. Si depenc de l’aprovació dels altres, de com altres em veuen, del que pensen de mi… Des d’aquest punt personal, les crítiques es convertiran en punyalades difícils de portar, doloroses i de les quals poc aprendrem.

Com tot treball personal, no és fàcil i requereix paciència i pràctica, però els resultats valen molt la pena! Així que t’animo a aprendre a veure què diuen de tu les teves crítiques i a no fer-te personals les crítiques dels altres i treure’n el màxim d’aprenentatge.

Moltes gràcies.

Coaching personal.

Gemma Pallàs.

 

 

El dolor és inevitable, el patiment opcional.

photo-1509207340194-6128754fe04f

Quan no et contesten un whatsapp, quan no passes una entrevista, quan has passat per una mala experiència personal… Fins i tot així, com deia Buda “El dolor és inevitable, el patiment és opcional”.

Tots els actes són neutres. I què significa això? Significa que és la nostra interpretació, són els nostres pensaments sobre la interpretació d’aquell fet, el que ens aporta patiment.  Això pot sonar estrany i fins i tot cruel, però la prova del fet que és així, és que diferents persones, davant del mateix acte, senten emocions i tenen reaccions diferents.

Com és possible? És possible perquè l’acte en si és neutral i el que li afegeix l’emoció, la càrrega emocional, és la persona que mira, la persona que ho sent o la persona que ho pateix. És a dir, l’interpretació, l’emocionalitat i la forma d’avaluar aquell acte, serà completament personal i subjectiva.

Perquè hi ha persones que porten molt millor certes coses i d’altres molt malament? Com és que n’hi ha  que poden fins i tot agrair l’aprenentatge d’una mala experiència i seguir endavant i en canvi d’altres quedar atrapats en l’emoció negativa durant molt de temps o tota la vida?…  Doncs perquè el pes important està en els ulls que miren.

Això no significa que no ens hagin d’afectar les coses, lògicament no som zombis i no podem anar completament apàtics davant de qualsevol fet, però sí que podem analitzar aquells pensaments tòxics que ens aporten patiment, sobre fets que en si no tenen cap emoció o que ja fa molt de temps que han passat i no deixen d’amargar-nos l’existència.

Per exemple, si nó passem una entrevista de feina: “no sóc suficientment bo/na”, “ho podria haver fet mil vegades millor…”, “no sé transmetre el meu potencial”, “no aconseguiré mai la feina que desitjo”….. El fet en si, de passar una entrevista és neutre, no és dolorós, el que ens fa patir són tots els pensaments negatius que ens acusen després  del fet.

Un altre exemple molt comú és quan algú no et respon una trucada.  Si és una relació de parella o amistat; “això és que no vol saber res de mi”, “és que no l’importo”, “m’ignora perquè no em necessita”, “no em troba a faltar”… etc

El fet en si és neutral, no et contesten una trucada, no és bo ni dolent. El patiment prové de la invenció (perquè realment no estem en la ment dels altres i no sabem que pot haver passat) d’un pensament negatiu que malauradament ens pot portar a una seqüència de més pensaments negatius i, depenen de la nostra personalitat, fins a arribar cada vegada a un nivell més dolorós i personal.

Respira, relaxa’t, mira d’analitzar l’acte, el que potser en moltes ocasions t’està fent patir és un pensament construït, interpretat, subjectiu, sobre una realitat que per si sola, no té per què aportar més patiment que la simple i neutra realitat del fet que no t’hagin contestat. No tots els fets són tan fàcils com aquest exemple, està clar, però fins i tot sobre aquells fets que van ser molt dolorosos en el passat, fins i tot en aquest cas, el patiment és opcional (és a dir que es pot treballar), ja que el que ens fa patir un cop el que ha passat, ja ha passat són la interpretació que fem sobre aquell fet, i per tant els pensaments que tenim d’ell.

Com tantes coses en aquesta vida, això és fàcil de dir i fins i tot pot ser fàcil d’entendre, però més complicat de posar en pràctica. Pensa que aquesta com tantes altres coses, no ens les han ensenyat mai, i ara en saber-les tu pots començar a fer aquells canvis que siguin necessaris per deixar de patir.

El patiment no canvia el que ens ha passat, no serveix per a res més que per tenir ganes de deixar de patir.

Definició de patiment: El patiment és un sentiment creat a partir de pensaments relacionats amb l’emoció de dolor físic o psíquic. Sigui la causa objectiva o no, és sempre una percepció subjectiva i intransferible (dues persones poden patir pel mateix motiu però mai patiran ni amb la mateixa intensitat ni de la mateixa manera). El patiment no alleuja el dolor ni ataca o minva la seva causa.

Gemma Pallàs.
.