Per por a perdre la parella, em vaig perdre jo.

lorraine-steriopol-521118-unsplash

“No sé què faria sense tu”, “Et necessito”, “Ets la meva vida”, “No puc viure sense tu”, “sense tu no sóc res”…

Quan la por de que l’altre marxi fa que ens “donem” quasi literalment, fa que ens “bolquem” únicament a l’altre i que prioritzem les seves necessitats i els seus desitjos per damunt dels nostres. Quan demanem, quan supliquem, quan estem “sempre allà” i potser l’altra no… Quan tot allò que construeix la nostra persona i la nostra vida, queda aparcat en un racó per “després de”, és quan ens perdem.

A cops no es tracta de fer res, a cops és tan senzill com no fer res, i així fer-ho tot. És a dir, seguir en una relació quant amb l’altra ja no som qui érem abans, quan ja no ens aporta, quan és complicat tenir un bon dia, quan ja s’ha acabat la il·lusió, la connexió, quan ja no ens estimem com abans, però… allà seguim perquè trencar amb tot ens fa por.

La por a perdre la parella s’enreda amb la por a la soledat, amb la por a què diran, amb la por a perdre l’estabilitat, a sortir de la zona de confort, a perdre la seguretat, a no trobar mai més algú que ens estimi, a no saber afrontar tots els canvis que això comportarà…  Totes o algunes d’aquestes pors, acaben convertint-se en un dels arguments pels quals estar amb algú i això ens arrossega a desconnectar de nosaltres mateix@s.

“Retenir és més dolorós que deixar anar, i mentre retenim ens oblidem de nosaltres”.

Si m’haig d’esforçar tant per estar amb la meva parella, si hem d’estar contínuament demanant allò que necessitem, si l’altra persona de tant en tant no té clar si vol estar amb nosaltres, si de vegades expressa que no sap el que vol, si sembla que som nosaltres els que sempre estirem del carro, si està amb una persona i fer coses que ens agradin és una lluita i un esforç constant, és que no ha de ser.

Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè si he de retenir, és que aquella relació no és el millor per mi. Retenir és més dolorós que deixar anar perquè mentre retens, tens una persona al costat que potser no hi seria sense aquesta retenció i això amb el temps és més dolorós que acceptar la veritat i seguir endavant. Retenir és més dolorós que deixar anar, perquè mentre retinc, les meves il·lusions, les meves necessitats, el meu creixement personal i la meva autoestima va minvant al ritme que retinc. Si fa falta esforç i lluita perquè estigui amb tu, és que no val la pena.

“Rebem el que projectem”

Rebem el que projectem. Si no m’estimo, no m’estimaran, Si no em respecto, no em respectaran. Si em tracto en últim lloc, si l’altra persona sempre és abans que jo, així faran amb mi. És curiós veure com les persones que més demanen amor o més el busquen, són les que menys s’estimen i mentre segueixen buscant fora el que haurien de construir per dins, segueixen no trobant res.

No és casualitat que hi hagi gent que sempre es troben el mateix tipus de relacions. Persones que no les tracten bé, persones que no les estimen de veritat, persones que els hi falten al respecte… trobem el que fem amb nosaltres mateixos. Jo ja m’estic faltant al respecte a mi mateix/a si aguanto segons quina situació, així que no puc esperar que l’altre em respecti. Si no mirem-ho des de l’altre cantó; creieu que una persona que s’estima estaria amb algú que no la tractés bé? Les persones amb confiança, autoestima i seguretat (no d’aparença) demanen amor, supliquen o es posen sempre les últimes en tot? No. Perquè estem lluitant? Per quina relació? A què m’estic agafant? Què estic perdent per por a?

“No busquem fora el que només podem trobar dins”

Quan posem la vista a fora i deixem de posar-la en nosaltres, ja ho hem perdut tot. Si em perdo a mi, perdo tot el que pugui tenir, si jo m’he perdut, no puc retenir res. Perquè la base principal on podria retenir, on podria assentar-se la relació, una feina, l’autoestima, la base que sóc jo mateixa, no hi és.

És sempre aquesta mala pràctica de començar la casa per les flors del jardí. Què els altres em valorin no farà que em valori jo, que m’estimin no farà que m’estimi jo, que em vulguin no farà que jo em vulgui. Sóc jo el o la que s’ha de valorar, estimar i voler per així trobar persones que em valorin, m’estimin i vulguin.

“Quan l’amor s’acaba, s’acaba l’amor no jo”

No ens hauria de fer por perdre la parella. Ningú és necessari per a ningú, l’altra persona no és una necessitat. Ningú és meu ni meva, no vam néixer agafats de la mà de cap parella, hi havia vida abans de conèixer aquella persona i la hi haurà després.

Això no significa que no vulguem estar amb algú, però algú amb quin encaixem, amb qui ens fem créixer mútuament, una relació on pugui ser jo i que m’aporta i aporto el que a l’altre fa feliç.

Així que si t’has perdut, si és el teu cas, com sempre diem amb tot: NO PASSA RES, simplement toca recuperar-se i retrobar-se. Com? Doncs per començar, deixant anar. Deixant anar aquella persona que no està al nostre costat per si sola. No té cap sentit esforçar-me perquè algú estigui amb mi, quin tipus d’amor és aquest? És desamor cap a mi.

Deixar anar per agafar-me a mi. Què m’agradava? Què feia jo abans? En què m’he descuidat? Què he deixat de gaudir?

Si m’estimo, projectaré i trobaré persones, siguin o no parelles, que m’estimin. I des d’aquest amor cap a un mateix tingui o vulgui o trobi o no parella, tindre i podré gaudir de la relació d’amor més enriquidora i sí necessària per viure bé, que és l’amor a un mateix.

Cap relació val més que la que un té amb un mateix, cap por ens ha d’espantar més que la por a perdre’m.

Coaching personal.

Gemma Pallàs Carceller.

 

 

 

Que la por i els nervis NO ET SUSPENGUIN l’examen!

alice-moore-192521-unsplashLa selectivitat o les PAU, oposicions, exàmens d’universitat, el MIR, presentacions, l’examen de conduir…

Aquestes i d’altres proves són un cau de pors, nervis i ansietat per a grans i joves. Què podem fer? Aquí comparteix-ho algunes claus perquè ho portis millor!

 

TU NO ETS L’EXAMEN.

Sembla evident, però ens n’oblidem. Els exàmens són proves que avaluen certes aptituds o fortaleses, però no les avaluen totes, ni si acosten! Existeixen 8 tipus d’intel·ligències i estic segura que el teu examen no avalua els 8 tipus, saps tu en quin tipus d’intel·ligència destaques?

Per desgràcia, la majoria de proves avaluen la capacitat de memorització per damunt de tot… Això significa que si tens molt bona memòria, estàs d’enhorabona, i si no t’has d’esforçar una mica més… Seguim en l’etern “memoritzar per vomitar, oblidar i tornem a començar”. Ningú és un 3, ni un 4, ni un 6, ni un 10, perquè ho digui un examen. Som molt més que les capacitats que aquest avalua, però no només això, sinó que no hem d’oblidar que entren moltes més coses en joc davant d’un examen: acompanyament familiar positiu o negatiu, gestió de les emocions com els nervis i la tensió, fortaleses, virtuts i capacitats de la persona, fins i tot l’autoestima i juga un paper molt important!

Potser heu sentit la metàfora de què alguns som peixos, altres ocells, altres talps, altres guepards…i a tots se’ns avalua per la nostra capacitat d’escalar arbres. És realment injust deixar que nois i noies boníssims nedant, volant o excavant es considerin inútils per no saber enfilar-se a un arbre.

Així que no t’identifiquis amb l’examen, és quelcom extern a tu i no ho utilitzis mai com a eina per desvalorar-te.

 

LES PRESSIONS SOCIALS D’AMICS I FAMILIARS.

Totes les pors, preocupacions i nervis que puguem posar en aquest bloc, tenen l’etiqueta de “no depèn de mi”. Tant de bo tots tinguessin un voltant expert en acompanyar-nos davant dels nervis i la por d’una prova, però en la majoria de casos no és així.

Recorda, per a qui fas l’examen? Segurament el fas per tu. Què farà feliç als de casa?, perfecte! Però l’examen és per tu, no deus res a ningú, tant de bo poguessis decidir que aproves i ja està. Què el meu germà gran es va treure l’examen de conduir a la primera? Enhorabona per ell, que la meva amiga es va treure les oposicions amb una nota altíssima? Perfecte per ella! Que el meu cosí ja té les PAU amb la nota que necessitava? Ens n’alegrem!

No podem caure en comparacions, no sóc els altres, sóc jo, i no he decidit suspendre ni tenir més o menys facilitats en l’examen que haig d’afrontar. Així que el millor que podem fer és ACCEPTAR com són els altres, el que em diuen i el que fan (si ho fan millor o pitjor) esborrar-ho de la nostra ment si és negatiu i seguir amb el que SI DEPÈN DE MI.

Aquí sí que en puc treure un benefici. Depèn de mi organitzar-me millor? Som-hi! Depèn de mi dedicar-hi més hores? A què estic esperant? Depèn de mi trobar un millor espai d’estudi? El busco! Depèn de mi practicar eines de relaxació? M’hi poso!

Intentar canviar el que no depèn de mi (com que plogui el dia de l’examen) és un desgast d’energia inútil, concentrat en tu i només en tu.

 

NOMÉS ÉS UN EXAMEN.

Si, sembla molt fàcil de dir, i fins i tot pot semblar una mica insultat, però sí, només és un examen. Segurament un examen molt important, amb el que podràs aconseguir més coses en superar-lo (al final els exàmens són eines, recorda que no tenen un valor en si).

Que és el pitjor que pot passar si suspens? Segurament fins ara has viscut, hi has tirat endavant sense tenir aquest examen aprovat, segurament trobaràs un altre camí, una altra oportunitat o una altra via per aconseguir allò que busques, segurament aprendràs molt sobre tu mateix/a en el camí, tant si l’examen acaba en resultat positiu com negatiu, segurament no és de vida o mort!

Amb això no vull dir que no sigui important aprovar l’examen, amb això vull dir que no li donem més importància de la que té, convertint-ho en la clau de la meva felicitat i provocant unes tensions, ansietats i pors desmesurades. Tu ets molt més important que aquest aprovat.

 

I PER ÚLTIM: EL MÉS IMPORTANT ÉS LA CONFIANÇA EN UN MATEIX.

I no només m’estic referint a la confiança en passar la prova, sinó a la confiança en un mateix com a persona. La confiança en què sabré resoldre les adversitats que se’m presentin, la confiança que passi el que passi me’n sortiré i trobaré el camí i la sortia.

Pots dipositar la confiança en tu mateix i en resoldre totes les coses que et vagin passant a la vida en lloc de dipositar la confiança en què tot t’anirà bé només si aproves un examen?

La meva felicitat no pot dependre d’un aprovat, sóc molt més que això! Quan un té confiança en ell mateix, es converteix en posseïdor de la clau per tot el que li porti la vida.  Tant de bo sigui això el que aprenguin els nostres nens/es!

El més curiós, és que quan un interioritza tot això, deix de veure la prova o l’examen com una bola d’estrès i mal estar enorme i comença veureu tal com és: Una prova.

I en valorar-ho com el que és ens alliberem dels nervis, les pors i les tensions. Al final no és res més que dipositar els meus coneixements en un paper o una prova pràctica. D’aquesta manera les probabilitats d’aprovar es disparen.

No necessites sort, sinó confiança en tu mateix/a.

 

Gemma Pallàs.